Observo detingudament el meu voltant. Els fanals encesos que donen molta vida als carrers empedrats. Remor de persones de classes socials diverses: comerciants, soldats, artistes, amos de filatures... Al carrer Sant Pau on vivim hi ha el Liceu que aplega a la gent més rica de la ciutat els quals es passegen amb els seus trajos i joies brillants. El meu carrer és un lloc de contrastos.
El Bar Viñeta, el negoci familiar, està al carrer Cadena. És on jo m’hi he criat juntament amb les meves germanes: la Carmeta i la Mercè.
Ara estic casada amb l’Antonio i tenim un únic fill que té cinc anyets, el Josep. El meu marit és de Can Lleó una barriada d’un poble penedesenc. Va marxar a buscar-se la vida a la capital treballant de cambrer. I aquí va ser om em va conèixer a mi. Passa molts nervis a la feina i li agafen uns atacs que l’obliguen a posar-se una injecció. Jo ho passo molt malament, em fa patir, em dol veure’l així. Ens han recomanat d’anar a viure un lloc tranquil, lluny del bullici de la gran ciutat. I hem decidit marxar a Vilafranca, un poble prop de casa els sogres al Penedès. Allà la família de l’Antonio coneixen un senyor que és propietari d’una botiga i necessita un soci. I això és el que farem.
Intento copsar tots els records i sensacions de la meva estimada Barcelona. Una llàgrima em regalima per la cara. Els pares i germanes s’acomiaden efusivament mentre m’envaeix una tristor que m’acompanyarà a partir d’ara. Intento dissimular amb el nen i li faig festes, però el meu home se n’ha adonat i em fa un petó a la galta. Cada vegada se sent més silenci i tot està més fosc. Poc a poc em vaig adormint presa per una passió de son barrejada amb pena.
I al cap d’una estona noto que em sacsegen el braç, ja hem arribat a Vilafranca. Obro els ulls i no puc creure on he anat a parar. Una gran tenebra omple l’espai i la polseguera que hem aixecat al carrer ens embolcalla. Només hi ha un fanal per carrer i el terra és de sorra. El nen dorm, procuraré no despertar-lo perquè haig de pair tot aquest canvi. La casa és al carrer Ateneu, prop la via del tren. No es veu ni una ànima, silenci absolut, algun veí tafaner treu el cap per la finestra i ens mira. Em va costar molt prendre aquesta decisió, però el benestar del meu Antonio és el primer.
Entrem les maletes al pis i aquella tristor que va començar a Barcelona em retorna. No puc evitar començar a plorar, aquest cop ho faig desconsoladament sense fre. Ploro i ploro. Per uns instants em sento alleugerida. He fet desaparèixer aquella sensació desagradable. Em ve un cansament de cop i volta, suposo que degut a la tensió acumulada, amb tantes emocions en poca estona. M’assec al llit i m’adormo.
L’endemà em disposo a posar ordre a la munió de paquets i maletes que hem portat. El nen comença a riure i a jugar. Això m’aporta aire fresc, una llum a tota aquesta foscor. Truquen a la porta, és la veïna del costat que em ve a saludar. Xerrem una bona estona i em reconforta.
Els dies van passant i he anat acceptant on visc. Però enyoro a les meves germanes i els pares. Al cap d’un any esclata la maleïda guerra civil.
En temps de guerra vam tenir menjar gràcies als sogres que des de Cal Marquet ens donaven cansalada, ous, gallines, llet... Tenir família a pagès va ser de gran ajuda. Recordo amb molta por quan venia la pava i tots ens havíem d’amagar sota el llit o a vegades anàvem al refugi de l’estació enològica. Eren uns instants incerts i plens de pànic. Mai sabies si et tocaria a tu, o al veí... Els bombardejos eren continuats i es feia dur viure’ls. Sort que tenia bona relació amb el veïnat i en les estones tranquil·les anava a fer tertúlia amb l’Encarnació, així passaven millor els dies.
L’Antonio continuava amb la seva malaltia molt forta. Hi havia dies que queia pel carrer i em venien a buscar. Sempre em feia un salt al cor. No podia viure pas calmada sempre estava patint per ell i pel nen, perquè al ser fill únic demandava totes les meves atencions. La meva vida a Vilafranca no era la que jo desitjava. Enyorava tant la meva estimada ciutat i els carrers del Raval animats i plens de gent, on el sereno ho vigilava tot. Quina nostàlgia m’entrava... En aquest poble mai vaig ser feliç. Tot eren problemes. Amb la botiga de recanvis de cotxe que va seguir l’Antonio fent societat amb el Guasch es feia complicat. L’entesa entre els dos socis no sempre era la desitjada i teníem maldecaps dia sí dia també. El caràcter fort del meu home tampoc facilitava les coses, més aviat les feia més complexes.
I ell estava part del dia a la botiga i jo sola a casa només tenint cura del petitó, i intentant viure el millor possible en aquest coi de poble. A casa seva sempre estava ocupada treballant al bar i ajudant la mare a la cuina. Aquí només tenia que fer-me càrrec de la casa, el nen i vetllar per la delicada salut de l’Antonio.
Quan tenia la visita de la família de Barcelona sí que era una festa i una alegria màxima. Les germanes estàvem molt unides i al veure’ns ens agafa nostàlgia i felicitat de retrobar-nos. Sobretot m’avenia amb la Carmeta. Ella era una bona dona i dòcil, amb el meu caràcter fort i dominant fèiem equilibri. Per edat estàvem més properes que la Mercè que era la petita de casa. Quan les tenia a casa desitjava que no passés el temps i que es poguessin quedar tot el temps del món junt amb mi. Però arribava el moment de marxar i la separació es feia molt dura i difícil. A saber quan de temps hauria de passar més per tornar-les a veure.
Els estius baixaven els meus nebots i es quedaven a casa a passar el temps estival junt amb el Josep. Jugaven al carrer amb els amics del barri i passaven uns bons dies acompanyats de tots nosaltres. M’agradava fer de tieta i tenir-los per casa, em feia sentir propera a Barcelona, la meva estimada ciutat i on la família seguia vivint.
El Josep es va anar fent gran i ja anava ajudar al meu home a la botiga. Llavors estava més estones soles a casa. Sempre he estat de sortir poc al carrer. El meu caràcter tancat, trist, nostàlgic no em permetia ser massa de carrer, feia vida totalment casolana. Aquest fet no ajudava gaire a què pogués ser una dona feliç i integrada a la vila. Més aviat me’n mantenia el marge de la vida vilafranquina i estava tancada a casa nostra. Ja en tenia prou de poder tenir contacte amb les veïnes puntualment.
M'agrada créixer i evolucionar
perquè cada dia és un aprenentatge.
M'agrada l'equilibri i la serenitat
perquè em permeten veure-ho
amb més claretat i acció suau.
M'agrada fluir amb la vida
perquè fa possible que tot esdevingui
natural i al temps just.
M'agrada agraïr cada dia
perquè em fa millor persona,
més en sintonia amb la vida.
M'agrada demanar desitjos al univers
perquè sempre s'acaben complint
i m'aporten satisfaccions.
Hi ha qui diu que sempre cal donar les gràcies amb tot el que ens passa a la vida. La Berta ho tenia clar, ara més que mai volia agrair cadascuna de les vivències que tenia. I per què ho feia? Perquè sabia que cada moment viscut era especial i que no passava perquè si, llavors calia donar agraïment perquè li vingués. Aquest tarannà la feia més propera al estil zen i a mesura que s'hi acostumava més li agradava ser així. Quan quedava amb les amigues a fer un beure, al arribar a casa els enviava missatges al mòbil donant les gràcies per la trobada viscuda. Quan anava a la massatgista també li agraïa haver pogut assistir a la sessió de relaxació i que formés part del seu procés de millora personal. Quan pel carrer un infant li somreia o es mostrava juganer amb la mirada, estava cofoia i plena de satisfacció d'aquell petit gran gest. Cada vivència tinguda era un agraïment i això li donava més força, empenta per seguir confiant amb la màgia de la vida. Perquè cada cosa que vivim ens ve per algun motiu concret i sempre en tot moment cal estar-ne satisfets. El gest de ser agraïts porta més beneficis ja que fa la pròpia vida més lluminosa i saludable. La Berta ho tenia clar ara que havia començat aquesta pràctica no la volia deixar escapar, seguiria essent agraïda i vivint amb molta més pau i serenor interior. En definitiva, tenia més qualitat de vida i això és el millor que un pot desitjar.
Últimament poso en pràctica l'ús de l'escriptura per el meu procés de creixement personal. Cada dia escric al meu diari les experiències viscudes dia a dia i en faig una valoració. Vaja que arribo a treure un aprenentatge d'aquell fet viscut i hi poso energia, forces i ganes per aplicar-lo a la meva vida. Camino amb una motxilla plena de vivències que cadascuna d'elles guarda dins seu un aprenentatge de vida. Tot el que ens passa té sempre una part positiva encara que de vegades no li sabem veure. Lo important és poder extreure la lliçó i seguir caminant amb nous recursos personals per aplicar quan sigui necessari. L'escriptura lligada al creixement personal és una modalitat possible i molt útil per millorar el nostre estat d'ànim i la nostra naturalesa humana. És del tot recomanable. Si no ho heu provat mai us aconsello que us hi endinseu i proveu l'experiència.
La pràctica del ioga és de vital importància. Aporta beneficis al cos i a la ment. És un exercici molt complert. Quan practico ioga estic concentrada en l'activitat i tinc el pensament lligat a la respiració conscient. Una unió sanadora que calma l'ànima esverada. M'agrada poder anar a classes perquè vetllo per la meva salut i benestar. És una molt bona activitat que recomano a tothom. Vinga animeu-vos a provar l'experiència!
He provat el tai-txi i el txikung però no m'han semblat unes pràctiques tant complertes. És fa treball, però l'efecte és diferent, no tant complert.
Lo important i necessari és fer exercici. Aporta vitalitat al cos i el nostre dia a dia guanya salut i benestar.
A mesura que passen els dies, les setmanes i mesos més aprenc a deixar fluir. Tot va arribant a la justa mesura quan és el moment oportú. Estic satisfeta i feliç d'aquest fet. Quan menys he esperat una cosa m'ha arribat. És del que tracta la vida d'anar fluint i deixant-nos endur per l'esdevenir de cada instant. Namaste🙏🏼
Fruit de l'atzar ens situàrem l'un al costat de l'altre, tot contemplant el marenostrum. La seva mirada restava amagada i plena de misteri darrera els vidres, lleugerament opacs, que la protegien. Els seus ulls, plens de vida, resseguien l'horitzó i gaudien de les tonalitats de l'aigua al capvespre. El ritual de la davallada d'en Llorenç es copsava en la fotografia reflectida a les seves ulleres. Un record que continua i, em permet tenir una visió amorosa i tendre d'aquells instants fugissers.
Enguany per Sant Jordi vaig participar al concurs organitzat des de El Despertador amb un relat que mostrés una situació de sortir de la zona de confort. No vaig ser premiada però va ser un bon exercici poder fer aquesta reflexió i donar vida al text. Per poder llegir el relat cliqueu aquest enllaç I si...??
Fa uns anys vaig localitzar per atzar a les xarxes que havien felicitat el Nadal a Catalunya Ràdio amb un conte meu. El van extreure del web de Guimerà on estava publicat perquè vaig participar en un concurs. Per si voleu donar una ullada al relat podeu clicar l'enllaç següent i ho podreu escoltar: Conte de Nadal "El rei de les festes"
Nascuda en una terra de vinyes, on la vida era dura, i sempre amb la natura com a protagonista. En un indret com aquest va viure ela des de la infància, l'àvia Maria, una dona de petita alçada i de complexió més aviat primeta.
Destacava i se la coneixia arreu per la seva cabellera sedosa, llarga i de color cendra intens. Però només la portava lliure quan era diumenge i no feinejava al camp, la resta de dies estava ben cargolada en una trena kilomètrica que li arribava a mitja esquena.
Com he dit la seva dedicació plena era al món de la pagesia, tenint cura del mas, del camp i de la família. Però no era una dona tradicional rural... ella tenia un do, un talent que va treure'n profit des de ben menuda. Treballar amb les mans i d'una manera única: fer ceràmica. Les mans de l'àvia van arribar a crear milers de càntirs, safates, torretes, cassoles... que venia al mercat d'artesans del poble. I més endavant va descobrir el món de l'escultura i es va endinsar en la creació de figures imaginàries i també de reals.
Aquestes mans carregades de força, creativitat, destresa i imaginació van donar vida a peces que van enamorar més d'un i una. I que ara, que ja no hi és, encara tenen gran valor. És el valor de la terra, una terra amb essència de lluita, passió, empenta i curulla de records de família que barrejada entre les seves mans, era capaç de transmetre emocions a tot aquell que li encomanava una peça.
Observo el càntir que tenim damunt la taula del jardí i tanco els ulls i veig les mans de l'àvia que juguen amb la terra i donen vida a noves creacions...
