Observo detingudament el meu voltant. Els fanals encesos que donen molta vida als carrers empedrats. Remor de persones de classes socials diverses: comerciants, soldats, artistes, amos de filatures... Al carrer Sant Pau on vivim hi ha el Liceu que aplega a la gent més rica de la ciutat els quals es passegen amb els seus trajos i joies brillants. El meu carrer és un lloc de contrastos.
El Bar Viñeta, el negoci familiar, està al carrer Cadena. És on jo m’hi he criat juntament amb les meves germanes: la Carmeta i la Mercè.
Ara estic casada amb l’Antonio i tenim un únic fill que té cinc anyets, el Josep. El meu marit és de Can Lleó una barriada d’un poble penedesenc. Va marxar a buscar-se la vida a la capital treballant de cambrer. I aquí va ser om em va conèixer a mi. Passa molts nervis a la feina i li agafen uns atacs que l’obliguen a posar-se una injecció. Jo ho passo molt malament, em fa patir, em dol veure’l així. Ens han recomanat d’anar a viure un lloc tranquil, lluny del bullici de la gran ciutat. I hem decidit marxar a Vilafranca, un poble prop de casa els sogres al Penedès. Allà la família de l’Antonio coneixen un senyor que és propietari d’una botiga i necessita un soci. I això és el que farem.
Intento copsar tots els records i sensacions de la meva estimada Barcelona. Una llàgrima em regalima per la cara. Els pares i germanes s’acomiaden efusivament mentre m’envaeix una tristor que m’acompanyarà a partir d’ara. Intento dissimular amb el nen i li faig festes, però el meu home se n’ha adonat i em fa un petó a la galta. Cada vegada se sent més silenci i tot està més fosc. Poc a poc em vaig adormint presa per una passió de son barrejada amb pena.
I al cap d’una estona noto que em sacsegen el braç, ja hem arribat a Vilafranca. Obro els ulls i no puc creure on he anat a parar. Una gran tenebra omple l’espai i la polseguera que hem aixecat al carrer ens embolcalla. Només hi ha un fanal per carrer i el terra és de sorra. El nen dorm, procuraré no despertar-lo perquè haig de pair tot aquest canvi. La casa és al carrer Ateneu, prop la via del tren. No es veu ni una ànima, silenci absolut, algun veí tafaner treu el cap per la finestra i ens mira. Em va costar molt prendre aquesta decisió, però el benestar del meu Antonio és el primer.
Entrem les maletes al pis i aquella tristor que va començar a Barcelona em retorna. No puc evitar començar a plorar, aquest cop ho faig desconsoladament sense fre. Ploro i ploro. Per uns instants em sento alleugerida. He fet desaparèixer aquella sensació desagradable. Em ve un cansament de cop i volta, suposo que degut a la tensió acumulada, amb tantes emocions en poca estona. M’assec al llit i m’adormo.
L’endemà em disposo a posar ordre a la munió de paquets i maletes que hem portat. El nen comença a riure i a jugar. Això m’aporta aire fresc, una llum a tota aquesta foscor. Truquen a la porta, és la veïna del costat que em ve a saludar. Xerrem una bona estona i em reconforta.
Els dies van passant i he anat acceptant on visc. Però enyoro a les meves germanes i els pares. Al cap d’un any esclata la maleïda guerra civil.
En temps de guerra vam tenir menjar gràcies als sogres que des de Cal Marquet ens donaven cansalada, ous, gallines, llet... Tenir família a pagès va ser de gran ajuda. Recordo amb molta por quan venia la pava i tots ens havíem d’amagar sota el llit o a vegades anàvem al refugi de l’estació enològica. Eren uns instants incerts i plens de pànic. Mai sabies si et tocaria a tu, o al veí... Els bombardejos eren continuats i es feia dur viure’ls. Sort que tenia bona relació amb el veïnat i en les estones tranquil·les anava a fer tertúlia amb l’Encarnació, així passaven millor els dies.
L’Antonio continuava amb la seva malaltia molt forta. Hi havia dies que queia pel carrer i em venien a buscar. Sempre em feia un salt al cor. No podia viure pas calmada sempre estava patint per ell i pel nen, perquè al ser fill únic demandava totes les meves atencions. La meva vida a Vilafranca no era la que jo desitjava. Enyorava tant la meva estimada ciutat i els carrers del Raval animats i plens de gent, on el sereno ho vigilava tot. Quina nostàlgia m’entrava... En aquest poble mai vaig ser feliç. Tot eren problemes. Amb la botiga de recanvis de cotxe que va seguir l’Antonio fent societat amb el Guasch es feia complicat. L’entesa entre els dos socis no sempre era la desitjada i teníem maldecaps dia sí dia també. El caràcter fort del meu home tampoc facilitava les coses, més aviat les feia més complexes.
I ell estava part del dia a la botiga i jo sola a casa només tenint cura del petitó, i intentant viure el millor possible en aquest coi de poble. A casa seva sempre estava ocupada treballant al bar i ajudant la mare a la cuina. Aquí només tenia que fer-me càrrec de la casa, el nen i vetllar per la delicada salut de l’Antonio.
Quan tenia la visita de la família de Barcelona sí que era una festa i una alegria màxima. Les germanes estàvem molt unides i al veure’ns ens agafa nostàlgia i felicitat de retrobar-nos. Sobretot m’avenia amb la Carmeta. Ella era una bona dona i dòcil, amb el meu caràcter fort i dominant fèiem equilibri. Per edat estàvem més properes que la Mercè que era la petita de casa. Quan les tenia a casa desitjava que no passés el temps i que es poguessin quedar tot el temps del món junt amb mi. Però arribava el moment de marxar i la separació es feia molt dura i difícil. A saber quan de temps hauria de passar més per tornar-les a veure.
Els estius baixaven els meus nebots i es quedaven a casa a passar el temps estival junt amb el Josep. Jugaven al carrer amb els amics del barri i passaven uns bons dies acompanyats de tots nosaltres. M’agradava fer de tieta i tenir-los per casa, em feia sentir propera a Barcelona, la meva estimada ciutat i on la família seguia vivint.
El Josep es va anar fent gran i ja anava ajudar al meu home a la botiga. Llavors estava més estones soles a casa. Sempre he estat de sortir poc al carrer. El meu caràcter tancat, trist, nostàlgic no em permetia ser massa de carrer, feia vida totalment casolana. Aquest fet no ajudava gaire a què pogués ser una dona feliç i integrada a la vila. Més aviat me’n mantenia el marge de la vida vilafranquina i estava tancada a casa nostra. Ja en tenia prou de poder tenir contacte amb les veïnes puntualment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario