domingo, 9 de diciembre de 2012

Ales alliberades


El temps de l'espasa feridora està apunt d'esvaïr-se. Les ales s'obriran i t'aproparan a la llum. Un indret que t'aportarà benestar i autorealització. Sorgirà l'essència que et defineix, que t'omple d'autenticitat i et fa original. S'acosta, no ho percebs? Encara que l'arribada sigui lenta no es tracta de defallir sinó de vèncer l'atac i volar cap a la calidesa dels raigs, segura del camí triat. Només llavors recordaràs les penes del passat amb alegria ja que gràcies a elles hauràs pogut tenir la fermesa d'avui i trepitjaràs amb força cada pas que dones...

miércoles, 5 de diciembre de 2012

Somriures...



Navegant per la xarxa he descobert una campanya ideal per extendre arreu la necessitat de SOMRIURE. Ideal per viure millor a la realitat personal i social que ens trobem. He decidit posar el meu granet de sorra i seré una col·laboradora seva...per on passo penjaré un cartell amb aquesta frase...una frase que et convida a fer una acció...una acció cap al benestar...a endur-te un paperet per recordar-te de somriure!!!

viernes, 12 de octubre de 2012

Iguals o diferents?

Ser diferent = un gran repte! Assemblar-te als altres es el camì senzill. La conya està en mantenir-se en la linia de la singularitat i sentir-se satisfet. Encara que en algun moment t'assenyalin amb el dit, aquest fet ajuda a la reafirmaciò, ès a dir, a defensar amb mès fermesa la teva naturalesa o actitud vital. Endavant amb el repte! T'hi apuntes?

jueves, 27 de septiembre de 2012

Continuem tastant...

Resultat del tastet artístic amb les companyes de la Poètica del Paisatge al Pla dels Albats (Castell d'Olèrdola, juliol 2012). Creació d'un "pinxo" natural: ingredients de la terra, elements culinaris i grans dosis d'imaginació. La creativitat i l'experimentació foren els aliments del deliciós àpat d'una tarda d'estiu enmig d'un espai màgic, especial  i nostàlgic.

miércoles, 11 de julio de 2012

NEVADA DE RECORDS


 


Els anys han passat. La seva sang ja no és tant enèrgica i calenta. Viu enmig d’una fredor que sovint el paralitza, però tan sols per uns instants ja que la calidesa i lluminositat dels records li dóna força per caminar endavant.


Encara és aquell nen que no es volia acabar les llenties i que castigaven a no sortir a jugar al carrer. Però per ell allò era un regal. Li permetia crear un món a la seva habitació amb els soldadets de plom i amics imaginaris. Es podia passar hores i hores inventant-se contes i parlant en boca de mil personatges. La imaginació l’havia ajudat a suportar els difícils moments de la guerra quan la foscor imperava en l’atmosfera de casa seva i el poble. Quan veia els pares amb els ulls plorosos després de conèixer la mort d’algun familiar o veí, es refugiava en les seves aventures plenes de sensacions agradables. Amb la felicitat que irradiava aconseguia que a la mare se li escapés un dolç somriure, però ràpidament desapareixia.


També amaga el tarannà de jove fogós que empaitava les noietes i les convidava a anar al cinema amb la il·lusió de robar-los un petó o poder tocar les seves cuixes. Era conegut arreu per el seu art de seducció. Ens els estudis no era massa aplicat. Es distreia amb facilitat i no li agradaven les classes. Però només hi havia una matèria que li encantava: història. S’evadia del discurs avorrit del mestre i s’imaginava que vivia en les diferents èpoques i racons del planeta. Aquests instants eren el millor de l’escola. Va ser l’època que va tenir la seva primera feina als vespres i caps de setmana quan no havia d’anar a estudi. Treballava a la botiga de queviures de l’oncle Cisco. Allà s’ocupava d’endreçar els prestatges, posar ordre al magatzem i en algun moment despatxar. Això últim era el que més li agradava perquè no era una feina física les quals detestava. Només consistia en xerrar i xerrar amb la intenció de convèncer a les clientes que venien els millors aliments de la vila.


L’home madur ple de responsabilitats i estabilitat continua acompanyant-lo. S’havia traslladat a la ciutat ja que el poble se li havia fet petit. Allà va ser on la va conèixer: la Mariona. Haguessin volgut tenir fills, però es van casar tard i el rellotge biològic s’apagà. La joventut esbojarrada li va durar més anys del que pertocaria. Però finalment va enamorar-se de debò. Sempre havia somiat a arribar a vell i tenir al costat una companya de viatge amb qui recordar temps viscuts plens d’emocions i experiències. La dona era la seva gran passió, la seva vida. Plegats anaven superant obstacles que els posaven a prova i n’extreien l’aprenentatge oportú. Cada moment difícil venia amb un premi que els ajudaria a ser forts i avançar plegats amb més fermesa. I així va ser com van decidir escriure’ls en una llibreta, i més endavant es van animar i ho publicaren. Fou un llibre que no es va posar mai a la venta, només era pels amics i familiars que havien compartit la foscor.


Aquell llibre és el que ara té entre les mans mentre contempla el paisatge gèlid des de la finestra. La blancor de la neu clarifica la seva mirada vital. Reviu els dies que els concediren una lliçó rere l’altra. La vellesa ha canviat la naturalesa del seu cor. Ara està seré, calmat i satisfet del camí traçat. Tot i la temperatura exterior la seva ànima bull de records que mai l’abandonen i omplen d’alegria els seus passos.





EL SECRET NOCTURN


Des de feia uns anys, la nit era el moment del dia que més desitjava. Amb la foscor es sentia protegida i amagada de les mirades hostils. Al seu voltant la gent dormia. Es respirava silenci i tranquil·litat. Però de lluny se sentia el so d’unes melodies que trencaven la quietud nocturna. Sortien del tuguri de la cantonada. Un indret que imaginava poder trepitjar algun dia i poder fer visible el seu secret.



Pujava les escales, que portaven a la part alta de la casa, amb compte de no despertar a ningú. En arribar dalt es disposava a començar un ritual molt íntim. Observava tots els racons de les golfes. Estaven plens d’objectes antics amuntegats, coberts d’un dit de pols. Enmig de l’espai hi descansava un bagul. No era un bagul qualsevol. Era el lloc on hi guardava, talment com un tresor, les peces de roba ideals per aquells instants. Llavors es desvestia lentament i es cobria el jove cos amb aquelles teles fines, blanques i insinuants que la convertien en una dona delicada i lleugera. En acabar, aclucava els ulls i començava a moure’s tímidament al ritme d’aquelles notes que decoraven l’ambient. Un moviment rere l’altre. Es movia al ritme de tots els elements de la terra. Semblava com si formessin part d’ ella. Uns eren suaus, càlids, arrodonits que recordaven a la naturalesa de l’aire o l’aigua, d’altres ferms i precisos, segurs que l’apropaven a la fortalesa de l’element terra. Però, a poc a poc, el verí de la música penetrava a la sang, i una força interior l’empenyia a fer coreografies apassionades i descontrolades pròpies del foc. Ella ja no era ella, era moltes altres.


Volava a indrets desconeguts i bells que l’omplien de llum. Els raigs que brollaven del seu cos l’empenyien a dansar i a convertir-se en una dona molt diferent de la que era durant el dia. El ritual l’allunyava de ser la minyona de la casa que passava desapercebuda, que era poc valorada, creava una persona única. Tenia un públic fidel que l’admirava i aplaudia els seus passos, els vells objectes del voltant.

Quan la remor de les melodies desapareixia volia dir que era hora d’anar a dormir. S’anava traient la roba, la plegava curosament i la retornava al seu bagul preferit. Intentava baixar les escales sense fer soroll, però sempre s’escapava algun grinyol dels graons de fusta vella. Obria la porta de la seva cambra i es posava dins el llit satisfeta de l’actuació nocturna, tot pensant : “Demà, més... més somnis, més nostàlgia, més viatges, més felicitat, més... Vida!”.

martes, 10 de julio de 2012

POÈTICA DEL PAISATGE




Aromes d'instants d'infantesa + ànsies d'experimentar i jugar amb els colors = SERENITAT





lunes, 13 de febrero de 2012