Observo detingudament el meu voltant. Els fanals encesos que donen
molta vida als carrers empedrats. Remor de persones de classes
socials diverses: comerciants, soldats, artistes, amos de
filatures... Al carrer Sant Pau on vivim hi ha el Liceu que aplega a
la gent més rica de la ciutat els quals es passegen amb els seus
trajos i joies brillants. El meu carrer és un lloc de contrastos.
El Bar Viñeta, el negoci familiar, està al carrer Cadena. És on jo
m’hi he criat juntament amb les meves germanes: la Carmeta i la
Mercè.
Ara estic casada amb l’Antonio i tenim un únic fill que té cinc
anyets, el Josep. El meu marit és de Can Lleó una barriada d’un
poble penedesenc. Va marxar a buscar-se la vida a la capital
treballant de cambrer. I aquí va ser om em va conèixer a mi. Passa
molts nervis a la feina i li agafen uns atacs que l’obliguen a
posar-se una injecció. Jo ho passo molt malament, em fa patir, em
dol veure’l així. Ens han recomanat d’anar a viure un lloc
tranquil, lluny del bullici de la gran ciutat. I hem decidit marxar a
Vilafranca, un poble prop de casa els sogres al Penedès. Allà la
família de l’Antonio coneixen un senyor que és propietari d’una
botiga i necessita un soci. I això és el que farem.
Intento copsar tots els records i sensacions de la meva estimada
Barcelona. Una llàgrima em regalima per la cara. Els pares i
germanes s’acomiaden efusivament mentre m’envaeix una tristor que
m’acompanyarà a partir d’ara. Intento dissimular amb el nen i li
faig festes, però el meu home se n’ha adonat i em fa un petó a la
galta. Cada vegada se sent més silenci i tot està més fosc. Poc a
poc em vaig adormint presa per una passió de son barrejada amb pena.
I al cap d’una estona noto que em sacsegen el braç, ja hem
arribat a Vilafranca. Obro els ulls i no puc creure on he anat a
parar. Una gran tenebra omple l’espai i la polseguera que hem
aixecat al carrer ens embolcalla. Només hi ha un fanal per carrer i
el terra és de sorra. El nen dorm, procuraré no despertar-lo perquè
haig de pair tot aquest canvi. La casa és al carrer Ateneu, prop la
via del tren. No es veu ni una ànima, silenci absolut, algun veí
tafaner treu el cap per la finestra i ens mira. Em va costar molt
prendre aquesta decisió, però el benestar del meu Antonio és el
primer.
Entrem les maletes al pis i aquella tristor que va començar a
Barcelona em retorna. No puc evitar començar a plorar, aquest cop ho
faig desconsoladament sense fre. Ploro i ploro. Per uns instants em
sento alleugerida. He fet desaparèixer aquella sensació
desagradable. Em ve un cansament de cop i volta, suposo que degut a
la tensió acumulada, amb tantes emocions en poca estona. M’assec
al llit i m’adormo.
L’endemà em disposo a posar ordre a la munió de paquets i maletes
que hem portat. El nen comença a riure i a jugar. Això m’aporta
aire fresc, una llum a tota aquesta foscor. Truquen a la porta, és
la veïna del costat que em ve a saludar. Xerrem una bona estona i em
reconforta.
Els dies van passant i he anat acceptant on visc. Però enyoro a les
meves germanes i els pares. Al cap d’un any esclata la maleïda
guerra civil.
En temps de guerra vam tenir menjar gràcies als sogres que des de
Cal Marquet ens donaven cansalada, ous, gallines, llet... Tenir
família a pagès va ser de gran ajuda. Recordo amb molta por quan
venia la pava i tots ens havíem d’amagar sota el llit o a vegades
anàvem al refugi de l’estació enològica. Eren uns instants
incerts i plens de pànic. Mai sabies si et tocaria a tu, o al veí...
Els bombardejos eren continuats i es feia dur viure’ls. Sort que
tenia bona relació amb el veïnat i en les estones tranquil·les
anava a fer tertúlia amb l’Encarnació, així passaven millor els
dies.
L’Antonio continuava amb la seva malaltia molt forta. Hi havia dies
que queia pel carrer i em venien a buscar. Sempre em feia un salt al
cor. No podia viure pas calmada sempre estava patint per ell i pel
nen, perquè al ser fill únic demandava totes les meves atencions.
La meva vida a Vilafranca no era la que jo desitjava. Enyorava tant
la meva estimada ciutat i els carrers del Raval animats i plens de
gent, on el sereno ho vigilava tot. Quina nostàlgia m’entrava...
En aquest poble mai vaig ser feliç. Tot eren problemes. Amb la
botiga de recanvis de cotxe que va seguir l’Antonio fent societat
amb el Guasch es feia complicat. L’entesa entre els dos socis no
sempre era la desitjada i teníem maldecaps dia sí dia també. El
caràcter fort del meu home tampoc facilitava les coses, més aviat
les feia més complexes.
I ell estava part del dia a la botiga i jo sola a casa només tenint
cura del petitó, i intentant viure el millor possible en aquest coi
de poble. A casa seva sempre estava ocupada treballant al bar i
ajudant la mare a la cuina. Aquí només tenia que fer-me càrrec de
la casa, el nen i vetllar per la delicada salut de l’Antonio.
Quan tenia la visita de la família de Barcelona sí que era una
festa i una alegria màxima. Les germanes estàvem molt unides i al
veure’ns ens agafa nostàlgia i felicitat de retrobar-nos. Sobretot
m’avenia amb la Carmeta. Ella era una bona dona i dòcil, amb el
meu caràcter fort i dominant fèiem equilibri. Per edat estàvem més
properes que la Mercè que era la petita de casa. Quan les tenia a
casa desitjava que no passés el temps i que es poguessin quedar tot
el temps del món junt amb mi. Però arribava el moment de marxar i
la separació es feia molt dura i difícil. A saber quan de temps
hauria de passar més per tornar-les a veure.
Els estius baixaven els meus nebots i es quedaven a casa a passar el
temps estival junt amb el Josep. Jugaven al carrer amb els amics del
barri i passaven uns bons dies acompanyats de tots nosaltres.
M’agradava fer de tieta i tenir-los per casa, em feia sentir
propera a Barcelona, la meva estimada ciutat i on la família seguia
vivint.
El Josep es va anar fent gran i ja anava ajudar al meu home a la
botiga. Llavors estava més estones soles a casa. Sempre he estat de
sortir poc al carrer. El meu caràcter tancat, trist, nostàlgic no
em permetia ser massa de carrer, feia vida totalment casolana. Aquest
fet no ajudava gaire a què pogués ser una dona feliç i integrada a
la vila. Més aviat me’n mantenia el marge de la vida vilafranquina
i estava tancada a casa nostra. Ja en tenia prou de poder tenir
contacte amb les veïnes puntualment.
