miércoles, 11 de julio de 2012

NEVADA DE RECORDS


 


Els anys han passat. La seva sang ja no és tant enèrgica i calenta. Viu enmig d’una fredor que sovint el paralitza, però tan sols per uns instants ja que la calidesa i lluminositat dels records li dóna força per caminar endavant.


Encara és aquell nen que no es volia acabar les llenties i que castigaven a no sortir a jugar al carrer. Però per ell allò era un regal. Li permetia crear un món a la seva habitació amb els soldadets de plom i amics imaginaris. Es podia passar hores i hores inventant-se contes i parlant en boca de mil personatges. La imaginació l’havia ajudat a suportar els difícils moments de la guerra quan la foscor imperava en l’atmosfera de casa seva i el poble. Quan veia els pares amb els ulls plorosos després de conèixer la mort d’algun familiar o veí, es refugiava en les seves aventures plenes de sensacions agradables. Amb la felicitat que irradiava aconseguia que a la mare se li escapés un dolç somriure, però ràpidament desapareixia.


També amaga el tarannà de jove fogós que empaitava les noietes i les convidava a anar al cinema amb la il·lusió de robar-los un petó o poder tocar les seves cuixes. Era conegut arreu per el seu art de seducció. Ens els estudis no era massa aplicat. Es distreia amb facilitat i no li agradaven les classes. Però només hi havia una matèria que li encantava: història. S’evadia del discurs avorrit del mestre i s’imaginava que vivia en les diferents èpoques i racons del planeta. Aquests instants eren el millor de l’escola. Va ser l’època que va tenir la seva primera feina als vespres i caps de setmana quan no havia d’anar a estudi. Treballava a la botiga de queviures de l’oncle Cisco. Allà s’ocupava d’endreçar els prestatges, posar ordre al magatzem i en algun moment despatxar. Això últim era el que més li agradava perquè no era una feina física les quals detestava. Només consistia en xerrar i xerrar amb la intenció de convèncer a les clientes que venien els millors aliments de la vila.


L’home madur ple de responsabilitats i estabilitat continua acompanyant-lo. S’havia traslladat a la ciutat ja que el poble se li havia fet petit. Allà va ser on la va conèixer: la Mariona. Haguessin volgut tenir fills, però es van casar tard i el rellotge biològic s’apagà. La joventut esbojarrada li va durar més anys del que pertocaria. Però finalment va enamorar-se de debò. Sempre havia somiat a arribar a vell i tenir al costat una companya de viatge amb qui recordar temps viscuts plens d’emocions i experiències. La dona era la seva gran passió, la seva vida. Plegats anaven superant obstacles que els posaven a prova i n’extreien l’aprenentatge oportú. Cada moment difícil venia amb un premi que els ajudaria a ser forts i avançar plegats amb més fermesa. I així va ser com van decidir escriure’ls en una llibreta, i més endavant es van animar i ho publicaren. Fou un llibre que no es va posar mai a la venta, només era pels amics i familiars que havien compartit la foscor.


Aquell llibre és el que ara té entre les mans mentre contempla el paisatge gèlid des de la finestra. La blancor de la neu clarifica la seva mirada vital. Reviu els dies que els concediren una lliçó rere l’altra. La vellesa ha canviat la naturalesa del seu cor. Ara està seré, calmat i satisfet del camí traçat. Tot i la temperatura exterior la seva ànima bull de records que mai l’abandonen i omplen d’alegria els seus passos.





No hay comentarios:

Publicar un comentario