miércoles, 11 de julio de 2012

EL SECRET NOCTURN


Des de feia uns anys, la nit era el moment del dia que més desitjava. Amb la foscor es sentia protegida i amagada de les mirades hostils. Al seu voltant la gent dormia. Es respirava silenci i tranquil·litat. Però de lluny se sentia el so d’unes melodies que trencaven la quietud nocturna. Sortien del tuguri de la cantonada. Un indret que imaginava poder trepitjar algun dia i poder fer visible el seu secret.



Pujava les escales, que portaven a la part alta de la casa, amb compte de no despertar a ningú. En arribar dalt es disposava a començar un ritual molt íntim. Observava tots els racons de les golfes. Estaven plens d’objectes antics amuntegats, coberts d’un dit de pols. Enmig de l’espai hi descansava un bagul. No era un bagul qualsevol. Era el lloc on hi guardava, talment com un tresor, les peces de roba ideals per aquells instants. Llavors es desvestia lentament i es cobria el jove cos amb aquelles teles fines, blanques i insinuants que la convertien en una dona delicada i lleugera. En acabar, aclucava els ulls i començava a moure’s tímidament al ritme d’aquelles notes que decoraven l’ambient. Un moviment rere l’altre. Es movia al ritme de tots els elements de la terra. Semblava com si formessin part d’ ella. Uns eren suaus, càlids, arrodonits que recordaven a la naturalesa de l’aire o l’aigua, d’altres ferms i precisos, segurs que l’apropaven a la fortalesa de l’element terra. Però, a poc a poc, el verí de la música penetrava a la sang, i una força interior l’empenyia a fer coreografies apassionades i descontrolades pròpies del foc. Ella ja no era ella, era moltes altres.


Volava a indrets desconeguts i bells que l’omplien de llum. Els raigs que brollaven del seu cos l’empenyien a dansar i a convertir-se en una dona molt diferent de la que era durant el dia. El ritual l’allunyava de ser la minyona de la casa que passava desapercebuda, que era poc valorada, creava una persona única. Tenia un públic fidel que l’admirava i aplaudia els seus passos, els vells objectes del voltant.

Quan la remor de les melodies desapareixia volia dir que era hora d’anar a dormir. S’anava traient la roba, la plegava curosament i la retornava al seu bagul preferit. Intentava baixar les escales sense fer soroll, però sempre s’escapava algun grinyol dels graons de fusta vella. Obria la porta de la seva cambra i es posava dins el llit satisfeta de l’actuació nocturna, tot pensant : “Demà, més... més somnis, més nostàlgia, més viatges, més felicitat, més... Vida!”.

No hay comentarios:

Publicar un comentario